Patagònia sud. Ushuaia

Hola Lia!
Sóc l'Otària amb la meva filleta, l'Oti. Vull contar-te com en Pol va anar fins al final del món i s'hi va divertir abans de tornar cap a casa seva. En aquest viatge a Ushuaia, va navegar per l'estret de Magallanes i el de Beagle, va fer submarinisme en aquest últim i també va recórrer el parc de Tierra del Fuego.

En Pol agafa un autobús que el porta des de Punta Arenas fins a Ushuaia, a l'illa de la Tierra del Fuego. Per arribar a l'illa cal travessar el canal de Magallanes i per fer-ho l'autobús es puja en un vaixell.

Aquesta és de les poblacions que hi ha més al sud del planeta. En diuen la ciutat de la fi del món!

Una mica més al sud només queden unes illes i després a 1.000Km hi ha l'Antàrtida. Els vaixells per anar fins allà estan preparats en el moll per salpar.

També hi ha vaixells que es van quedar atrapats quan intentaven salvar-ne d'altres. Aquest és el cas del Saint Christopher.

A aquesta zona li diuen Terra del foc, per que els primers europeus que hi van arribar van veure un munt de fogueres que encenien els indígenes per mantenir-se calents. Ara d'indígenes ja no en queden i de focs tampoc, però queden les muntanyes nevades, les illes plenes de cormorans i nosaltres, els lleons marins.

Un punt ben conegut d'aquesta zona és el far de Les éclaireurs (Els il.luminadors) que ajuda a que els vaixells hi vegin de nit. A l'oncle Pol li agrada molt aquest far i feia molt temps que el volia visitar.

Després de navegar pel canal de Beagle, ja és hora de tornar cap a terra ferma i la ciutat d'Ushuaia es veu ben il.luminada també.

Però a l'oncle Pol l'aigua li agrada i el canal de Beagle es veu molt interessant, així que decideix posar-se el vestit de bus, fer una capbussada i veure que hi ha al fons.

L'aigua està a menys de 8 graus però tot va bé.

I comencen a aparèixer animalons. N'està ple! Crancs aranya, llamàntols, cranques, gambes pintades, estrelles, cargols...

L'oncle s'atreveix a agafar una cranca i aquesta se li agafa a ell també.

I com que sota l'aigua no s'hi pot estar massa estona, després de dues immersions ja torna cap a la ciutat a passejar i descansar una mica.

Al cap de dos dies, ben descansat i amb ganes de caminar novament, en Pol se'n va cap al parc de Tierra del Fuego. La primera excursió és la pujada fins al Cerro Guanaco i comença al costat del llac Acigami.

Comença a avançar per entre arbres per l'espès bosc i a mesura que va pujant la muntanya comença a estar menys poblada i es pot tornar a veure el llac.

També les torberes, que són aiguamolls de molses descomponent-se i adquireixen un bonic color taronja.

Hi ha una zona ben complicada, que està plena de fang i l'oncle Pol acaba amb les botes ben brutes. No sap ben bé que passa aquí i decideix investigar una mica.

Descobreix que hi ha una represa que evita que el rierol baixi normalment. I també descobreix el cau dels castors que han fet aquesta presa. Ara estan dormint, ja que són animals nocturns, i per més que busqui no en veu cap. Així que continua cap amunt.

Ara ja arriba a la zona on hi ha neu. Després hi ha una tartera, amb un caminet que va pujant de manera ben accentuada fins al cim.

I després de quasi tres hores i uns 4Km arriba a dalt del Cerro Guanaco, de 970 metres d'altitud.

Des de dalt es tenen unes boniques vistes de la badia d'Ushuaia i del Canal de Beagle on va estar fent submarinisme. Es veuen les muntanyes i les valls del Parc que són precioses.
Després de descansar una mica i parlar amb altres excursionistes, torna a baixar desfent ben ràpid el camí que havia fet.

En arribar al llac, para a descansar una mica en la cafeteria i comentar l'excursió amb la francesa Johanna, que havia conegut pel matí.
L'oncle Pol decideix continuar descobrint el parc. Així va vorejant el llac, gaudint de la passejada, ara sense pujades ni baixades, i observant tant els pescadors com les aus que el poblen.

La famosa oca de Magallanes, aquí coneguda com a Cauquén. Els bonics cignes de coll negre. Els ànecs crestats que juguen a amagar-se i pescar. Els ibis de de cara negra que passegen entre les flors.

Seguint el camí es troba amb una altra castorera, fàcil de reconèixer per tots els arbres mossegats, secs i caiguts.

I una magnífica torbera marcada amb un cartell recomanant que no s'hi camini.

L'oncle Pol sap que les torberes són zones ben fangoses i perilloses, per això decideix veure quina profunditat de fang té aquesta torbera. Fa la prova just al marge del camí, tot clavant el bastó que l'ajuda a caminar. Aquest s'enfonsa ben bé quaranta centímetres! En Pol ha fet bé de no endinsar-se en la torbera o ara tindria fang fins més amunt dels genolls!!!

El passeig pel bosc acaba amb un bonic passadís de lengues que el porten fins a la carretera de nou.

Aquí acaba la ruta nacional 3, la carretera més al sud del món. Aquesta carretera comença a Buenos Aires i acaba aquí, 3079Km després desembocant a la badia de Lapataia.

La badia és un lloc tranquil, on els ànecs descansen i una guineu dels Andes ve a dir adéu a l'oncle. Ja és tard i és hora de tornar cap a casa.

Les vacances de l'oncle Pol es van acabant i dóna un darrer passeig per Ushuaia per acomiadar-se de tots i tornar a veure les boniques muntanyes que l'envolten, com el mont Olivia i el mont dels Cinco Hermanos.

Finalment l'oncle torna a Buenos Aires. Agafa un avió i pot veure per última vegada el bonic paisatge de Tierra del Fuego que recordarà durant molt temps.

Per ara l' oncle Pol acaba els viatges i les aventures, però amb ell mai se sap quan tornarà a agafar la motxilla.
Així que catacric-catacrac, viatge acabat.