dimecres, 27 de febrer del 2013

Patagònia nord. Puerto Madryn

Hola Lia!
Sóc en Delphi, un dofí marí. El teu oncle continua viatjant per la bonica regió de la Patagònia. Fa poc me'l vaig trobar per Puerto Madryn, i em va dir que avui era el teu segon aniversari, així que com a regal et narraré com de bé s'ho va passar per aquí.

Després d'haver viatjat pel sud de la Patagònia va tornar a Buenos Aires per uns dies, però no se sap estar quiet. Va anar a buscar un autocar i va agafar el començament de la ruta nacional 3.

Viatjar per l'Argentina pot ser molt llarg. El país és molt gran i les distàncies enormes. Va començar el viatge a les tres de la tarda i el va acabar a les deu del matí. Més de 19 hores en l'autobús! Va tenir temps de veure com el sol se n'anava i com tornava a aparèixer.

Aquesta zona de la Patagònia és molt plana i l'horitzó es veu molt, molt lluny, allà on acaba la carretera.

I finalment, la ciutat. Puerto Madryn, al costat del mar, en una badia on a l'hivern hi van les balenes.

Però ara és l'estiu en aquesta zona, hi fa calor i la gent va a la platja a banyar-se i prendre el sol.


La Cecilia, una amiga de l'oncle Pol, tenia moltes ganes d'aprendre a bussejar i el va convèncer per acompanyar-lo. Van decidir que passarien els dies descobrint el fons marí d'aquesta badia, però primer ella havia de fer uns cursos.

Mentre ella prenia les primeres lliçons, els nens de la zona es divertien banyant-se en el centre de submarinisme.

En Germán va ser l'instructor de la Cecilia. Primer va ensenyar-li a fer muntar i desmuntar tot l'equip i després a respirar amb ell sota l'aigua.


Més tard van anar tots plegats amb una llanxa cap a una plataforma al mig del mar, per fer les primeres immersions i proves.


Era divertit veure com desapareixien sota l'aigua, traient bombolletes d'aire i al cap d'uns minuts tornaven a aparèixer. La Cecilia estava molt contenta!

Mentrestant l'oncle es quedava en la plataforma llegint, mirant el bonic paisatge. Ben acompanyat per la Coloma, també! Està feta tota una aventurera.

Moments després, l'oncle també va submergir-se amb en German per aprendre una mica més com orientar-se i moure's per sota l'aigua.

Sota l'aigua tot va anar molt bé. Van veure uns peixets ben curiosos com la "Chanchita" i d'altres que venien a menjar els musclos que hi havia per tot arreu. Van pujar i baixar dues vegades i es van quedar amb ganes de molt més.

Finalment, l'últim dia del curs. Avui l'oncle i la Cecilia em venen a veure! Agafen una llanxa amb moltes més persones que tenen ganes de nadar entre lleons marins.

Passen per davant d'unes coves fetes fa uns 150 anys per immigrants gal.lesos i després pel costat d'un altre vaixell enfonsat, el Folias.

Un cop passat el vaixell, la meva família i jo anem a saludar a l'oncle i tots els seus amics. Anem donant voltes al voltant de la llanxa, anem saltant i divertint a tots els que estan pel voltant.

Un cop arriben a la zona on hi ha els nostres amics, els lleons marins, els deixem per a que juguin amb ells. També hi ha cormorans a la platja, però a aquests no els agrada tant jugar.

La Cecilia i l'oncle Pol esperen a que tots els altres estiguin ja a l'aigua per llançar-se a bussejar i jugar.

Els lleons marins no tarden en aproximar-se. Per jugar ells fan petites mossegades, sense fer mal, a tothom qui s'hi apropa, però sobretot els agraden les aletes dels peus. Són molt graciosos i afectuosos, és una llàstima que l'oncle i els amics només s'hi puguin quedat mitja hora. Però hi ha més gent que vol veure'ls i per protegir-los no han d'estar massa estona en contacte amb els humans.
El dia següent ja és el darrer. L'oncle ha de tornar a Buenos Aires, però com que s'han fet amics de l'amo del centre de submarinisme, aquest els ofereix la possibilitat d'una última immersió. Aquest cop van a descobrir una ancora d'un vaixell espanyol del segle XVII. El mar està una mica mogut i sota l'aigua no s'hi veu massa, però acaben molt contents.

La Cecilia ja és una bus i a l'oncle cada cop li agrada més i sap bussejar millor. És ben probable que aquests dos continuïn explorant el fons del mar, però això ja serà en una altra ocasió.
Cric, cric, mon relat es finit. Cric, crac, mon relat es acabat.

dimarts, 22 de gener del 2013

Patagònia sud. Ushuaia

Hola Lia!
Sóc l'Otària amb la meva filleta, l'Oti. Vull contar-te com en Pol va anar fins al final del món i s'hi va divertir abans de tornar cap a casa seva. En aquest viatge a Ushuaia, va navegar per l'estret de Magallanes i el de Beagle, va fer submarinisme en aquest últim i també va recórrer el parc de Tierra del Fuego.

En Pol agafa un autobús que el porta des de Punta Arenas fins a Ushuaia, a l'illa de la Tierra del Fuego. Per arribar a l'illa cal travessar el canal de Magallanes i per fer-ho l'autobús es puja en un vaixell.

Aquesta és de les poblacions que hi ha més al sud del planeta. En diuen la ciutat de la fi del món!

Una mica més al sud només queden unes illes i després a 1.000Km hi ha l'Antàrtida. Els vaixells per anar fins allà estan preparats en el moll per salpar.

També hi ha vaixells que es van quedar atrapats quan intentaven salvar-ne d'altres. Aquest és el cas del Saint Christopher.

A aquesta zona li diuen Terra del foc, per que els primers europeus que hi van arribar van veure un munt de fogueres que encenien els indígenes per mantenir-se calents. Ara d'indígenes ja no en queden i de focs tampoc, però queden les muntanyes nevades, les illes plenes de cormorans i nosaltres, els lleons marins.

Un punt ben conegut d'aquesta zona és el far de Les éclaireurs (Els il.luminadors) que ajuda a que els vaixells hi vegin de nit. A l'oncle Pol li agrada molt aquest far i feia molt temps que el volia visitar.

Després de navegar pel canal de Beagle, ja és hora de tornar cap a terra ferma i la ciutat d'Ushuaia es veu ben il.luminada també.

Però a l'oncle Pol l'aigua li agrada i el canal de Beagle es veu molt interessant, així que decideix posar-se el vestit de bus, fer una capbussada i veure que hi ha al fons.

L'aigua està a menys de 8 graus però tot va bé.

I comencen a aparèixer animalons. N'està ple! Crancs aranya, llamàntols, cranques, gambes pintades, estrelles, cargols...

L'oncle s'atreveix a agafar una cranca i aquesta se li agafa a ell també.

I com que sota l'aigua no s'hi pot estar massa estona, després de dues immersions ja torna cap a la ciutat a passejar i descansar una mica.

Al cap de dos dies, ben descansat i amb ganes de caminar novament, en Pol se'n va cap al parc de Tierra del Fuego. La primera excursió és la pujada fins al Cerro Guanaco i comença al costat del llac Acigami.

Comença a avançar per entre arbres per l'espès bosc i a mesura que va pujant la muntanya comença a estar menys poblada i es pot tornar a veure el llac.

També les torberes, que són aiguamolls de molses descomponent-se i adquireixen un bonic color taronja.

Hi ha una zona ben complicada, que està plena de fang i l'oncle Pol acaba amb les botes ben brutes. No sap ben bé que passa aquí i decideix investigar una mica.

Descobreix que hi ha una represa que evita que el rierol baixi normalment. I també descobreix el cau dels castors que han fet aquesta presa. Ara estan dormint, ja que són animals nocturns, i per més que busqui no en veu cap. Així que continua cap amunt.

Ara ja arriba a la zona on hi ha neu. Després hi ha una tartera, amb un caminet que va pujant de manera ben accentuada fins al cim.

I després de quasi tres hores i uns 4Km arriba a dalt del Cerro Guanaco, de 970 metres d'altitud.

Des de dalt es tenen unes boniques vistes de la badia d'Ushuaia i del Canal de Beagle on va estar fent submarinisme. Es veuen les muntanyes i les valls del Parc que són precioses.
Després de descansar una mica i parlar amb altres excursionistes, torna a baixar desfent ben ràpid el camí que havia fet.

En arribar al llac, para a descansar una mica en la cafeteria i comentar l'excursió amb la francesa Johanna, que havia conegut pel matí.
L'oncle Pol decideix continuar descobrint el parc. Així va vorejant el llac, gaudint de la passejada, ara sense pujades ni baixades, i observant tant els pescadors com les aus que el poblen.

La famosa oca de Magallanes, aquí coneguda com a Cauquén. Els bonics cignes de coll negre. Els ànecs crestats que juguen a amagar-se i pescar. Els ibis de de cara negra que passegen entre les flors.

Seguint el camí es troba amb una altra castorera, fàcil de reconèixer per tots els arbres mossegats, secs i caiguts.

I una magnífica torbera marcada amb un cartell recomanant que no s'hi camini.

L'oncle Pol sap que les torberes són zones ben fangoses i perilloses, per això decideix veure quina profunditat de fang té aquesta torbera. Fa la prova just al marge del camí, tot clavant el bastó que l'ajuda a caminar. Aquest s'enfonsa ben bé quaranta centímetres! En Pol ha fet bé de no endinsar-se en la torbera o ara tindria fang fins més amunt dels genolls!!!
El passeig pel bosc acaba amb un bonic passadís de lengues que el porten fins a la carretera de nou.

Aquí acaba la ruta nacional 3, la carretera més al sud del món. Aquesta carretera comença a Buenos Aires i acaba aquí, 3079Km després desembocant a la badia de Lapataia.

La badia és un lloc tranquil, on els ànecs descansen i una guineu dels Andes ve a dir adéu a l'oncle. Ja és tard i és hora de tornar cap a casa.

Les vacances de l'oncle Pol es van acabant i dóna un darrer passeig per Ushuaia per acomiadar-se de tots i tornar a veure les boniques muntanyes que l'envolten, com el mont Olivia i el mont dels Cinco Hermanos.

Finalment l'oncle torna a Buenos Aires. Agafa un avió i pot veure per última vegada el bonic paisatge de Tierra del Fuego que recordarà durant molt temps.

Per ara l' oncle Pol acaba els viatges i les aventures, però amb ell mai se sap quan tornarà a agafar la motxilla.
Així que catacric-catacrac, viatge acabat.