Patagònia sud. Torres del Paine

Hola Lia!
Sóc en Caracara, i avui t'explicaré com el teu oncle Pol va passar-se uns dies passejant pel parc de Torres del Paine, a Xile.

En Pol ja torna a tenir la motxilla preparada i ben plena per sortir a caminar durant més d'una setmana. Necessita una tenda, un matalàs i un sac per dormir; una fogó, una olla, coberts i aliments per menjar; i com no, roba per abrigar-se que en el parc hi fa fred.

El primer dia comença molt alegre i a bon ritme, creuant boscos de nothofagus, que són faigs australs, amb arbres vells que ja estan per terra i d'altre més joves que s'alcen ben torts a causa del fort vent que normalment hi ha per aquí.

També creua rierols i prats plens de margarides abans d'arribar al campament Serón, on l'estic esperant per vigilar que arribi bé i desitjar-li bona nit.

El segon dia comença a pujar muntanyes i des de dalt es veuen molts llacs i rius. El parc n'està ple i li va molt bé per anar bevent aigua fresca de tant en tant.

El dia és molt esbojarrat. Comença amb sol, després comença a ploure, arrenca el vent, es posa a nevar i l'oncle Pol acaba ben moll. Però acaba ben content quan veu el campament Dickson al costat del llac.

Al final, fins i tot surt el sol un altre cop.

El tercer dia es lleva molt assolellat i així es fa més agradable caminar.

Avui l'oncle travessa boscos endormiscats, rius platejats i llacs amb glaceres. Després d`'una bona estona caminant i descobrint racons molt macos d'aquestes muntanyes, en Pol arriba al campament de Los Perros i pot descansar bastant per estar ben fresc per l'endemà.

El quart dia és el més llarg i complicat. Avui l'oncle Pol caminarà quasi deu hores. Primer per boscos plens de fang...

Travessant rierols...

Caminant per la neu...

I pujant fins a més de 1200 metres en el pas Gardner amb una boira molt intensa que no permet veure-hi massa.

Després toca la baixada, esquiant per la neu i relliscant pel fang.

L'oncle està molt cansat, però quan veu la glacera Grey, recobra les energies i continua avançant. La glacera és immensa, sembla que no acabi mai.

El camí continua per una zona que es va cremar fa pocs anys i tots els arbres estan secs i pelats. Però per sort, la natura és molt forta i poc a poc les plantes i les flors tornen a brotar.

Al final l'oncle arriba on acaba la glacera. El llac Grey està ple d'icebergs i deu estar molt fred, però hi ha gent que hi fa caiac i s'apropa al gel.

Després de tant esforç i aprofitant el bon sol que hi fa, l'oncle Pol decideix descansar durant un dia i anar a mirar la glacera de més a prop.
Està davant dels camps de gel del sud. Mirant la glacera des del front no s'aconsegueix veure'n l'inici, més de 350 quilòmetres enllà. N'hi ha molt poques com aquestes en el món!

Com que l'oncle està molt al sud i és estiu no es fa de nit i ben fosc fins quasi mitjanit però, quan el sol comença a posar-se, l'espectacle és molt bonic.

Un cop descansat, l'oncle reprèn el camí, a vegades una mica humit...

A vegades una mica cremat...

Però el camí sempre és bonic. I el final d'aquest és el magnífic llac Pehoé, d'un color verd turquesa i sota l'imponent muntanya del Paine grande.

I com que és el 24 de Desembre l'oncle Pol, amb els amics d'Austràlia i Estats Units que ha fet pel camí, celebra el Nadal. Bon Nadal!!!

El Pare Noël també arriba fins aquí, amagat darrera la Lluna i les muntanyes.

El dia de Nadal, l'oncle Pol rep el regal d'un bonic sol que il.lumina el llac i l'acompanya tot el dia cap a la vall del Francès.

La vall és tancada per un amfiteatre de boniques muntanyes pelades amb noms medievals: Castillo, Catedral, Fortaleza, Escudo, Espada, Máscara...

I un cop admirat el bonic paisatge des de ben amunt, toca tornar a baixar per acabar després de moltes hores al campament de los Cuernos, on el dia s'acaba amb un espectacle de llums naturals sobre el llac Nordenskjöld.

El dia de Sant Esteve, l'oncle Pol va caminant fins a la vall Ascensio, pujant i pujant fins al campament Torres.

Aquí el vent fa ballar molt els arbres i alguns han quedat ben embolicats.

El darrer dia és un dels dies més bonics. L'oncle es lleva a les 4 del matí per pujar fins al mirador de les Torres del Paine i veure començar el dia.

Tots els companys de viatge estan aquí per veure el dia llevar-se i el sol sortir d'entre les muntanyes, il.luminant les torres de pedra i transformant el color de la vall, que canvia de gris a groc i taronja a cada minut que passa.

I un altre cop gris, quan els núvols tornen a aparèixer i tapen el sol. Tot i que ha sigut per poca estona, ha merescut la pena llevar-se tan d'hora i pujar fins aquí. L'oncle està ben content i inicia la baixada.

Quan l'oncle arriba a baix de tot, on fa nou dies va començar a caminar, les muntanyes estan ben ennuvolades i quasi no es veuen. 

És hora de continuar viatjant i un guanac el ve a acomiadar i a dir-li que torni quan vulgui. Ara però toca anar a descansar a Puerto Natales i Punta Arenas, per després continuar les aventures a Ushuaia, a la fi del món!

I vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquesta aventura ja s'ha fos.